A mitjan segle XIX, Dunquerque era el port de pesca de bacallà més important de França. Cada any, al març, 130 vaixells i més de 2.000 mariners de Dunquerque i Bèlgica es dirigien a Islàndia per a una expedició de pesca de 6 mesos. En funció del temps, el viatge podia durar entre 8 i 15 dies. Un cop en aigües d'Islàndia, el capità buscava un banc de bacallà abundant i deixava que el vaixell marxés a poc a poc i els pescadors, tots junts al sobrevent, podien deixar anar les seves llinyes de pesca.
La goleta Capricieuse deixant el port per pescar bacallà.
Pintura a l'aquarel·la d'Orlando Norie, abril del 1875. Col·lecció Musée portuaire.
La goleta La Dunkerquoise de tornada ade l'expedició de pesca.
Pintura a l'aquarel·la d'Orlando Norie, tardor del 1875. Col·lecció Musée portuaire.
Els pescadors de Dunquerque pescant bacallà en aigües islandeses.
Pintura a l'aquarel·la de Napoléon Conseil (1837-1871). Col·lecció Musée portuaire.
Cap al final del segle XIX, però, la pesca amb llinya individual va disminuir per diferents raons: els costos del treball havien augmentat, els consumidors estaven passant a consumir peix fresc en comptes de peix salat; els primers vaixells arrossegadors, de propietaris britànics o alemanys, havien aparegut a les aigües islandeses i el bacallà va començar a escassejar.
El darrer vaixell de pesca de bacallà de la costa de Dunquerque va posar-se fora de servei el 1938. De tota manera, algunes de les velles tradicions de pesca d'Islàndia encara perviuen.
Quan la pesca era abundant, els dies de feina eren llargs. La vida i les condicions a bord eren esgotadores; a més de la multitud, la tripulació havia de fer front al fred, la humitat constant i les terribles tempestes en què molts d'ells morien.
Les tècniques de pesca dels pescadors de Dunquerque, i la preparació del peix, eren molt diferents de les dels bretons. Els peixos eren capturats amb llinyes individuals, es netejaven immediatament, se salaven i eren empaquetats en barriques de fusta.