Més

La descoberta i l'alçament

Una immensa desferra de fusta va emergir el 9 d'octubre de 1962 durant el dragatge per a una nova dàrsena a Bremen. El capità de la draga mai no havia vist un vaixell tan peculiar. L'arqueòleg i historiador del Bremer Landesmuseum, Siegfried Fliedner, el va identificar com a Coca.
Alçar el vaixell sencer no era possible. En tocar els claus de ferro o les clavilles de fusta, queien del buc. La fusta del vaixell ja no s'aguantava junta.
Fliedner va mesurar i donar números a totes les planxes i bigues, que eren accessibles amb marea baixa, i llavors un bus les extreia una per una. Dins l'aigua tèrbola, el bus només podia trobar-ho tot pel tacte. Les parts pesades es van alçar sobre un pontó amb una grua flotant.

Foto: DSM

La reconstrucció i conservació en el DSM

La reconstrucció de la Coca de Bremen al Museu Marítim alemany va durar set anys. Per començar, el mestre d'aixa Werner Lahn i els seus homes van escampar les peces del trencaclosques a la sala de la Coca del museu. Una barcassa de riu havia portat les 45 tones de fusta de la coca, o 2.000 peces, Weser avall fins al Museu Marítim alemany a Bremerhaven. Diversos ruixadors de gespa mantenien la fusta mullada per evitar que s'assequessin i s'encongissin. Nebulitzadors al sostre omplien la sala de boira. Les grans fustes saturades d'aigua eren molt pesades. Només amb una grua mòbil i fàcilment maniobrable els mestres d'aixa les podien manipular i encaixar a la Coca creixent. Treballar damunt d'escales i bastides era difícil. Els homes patien forts refredats i reumatisme, ja que la humitat de la sala era del voltant del 97%. Alguns fragments de planxa només trobaven el seu lloc al buc després d'una llarga inspecció i provatures repetides.

La Coca de Bremen era una troballa arqueològica extraordinària de fusta saturada d'aigua. Des de la primera vegada que els arqueòlegs han excavat objectes del passat de fusta de torberes, llacs, i rius, han hagut d'aprendre que a l'aire lliure la fusta mullada s'encongeix, es blega i es clivella, encara que estigui ben conservada i no mostri cap degradació.
Els ferrallistes posen planxes inferiors per al tanc de conservació sota la Coca.
Per a la Coca hem desenvolupat un mètode de conservació innovador. Consisteix en dos tractaments: primer se submergia la Coca en un bany amb PEG 200, i després en un bany amb PEG 3000. Els números del tanc: 800.000 litres de capacitat; 110 tones d'acer, de les quals 37 tones d'acer inoxidable; finestres amb vidres d'11,5 cm de gruix per permetre que els visitants del museu puguin veure la Coca durant la conservació. A l'hivern de 1995-96, 13 camions cisterna van portar cada un 20 tones de PEG 3000 fos a 100°C del productor a la llunyana Baviera fins al Deutsches Schiffahrtsmuseum, a l'embocadura del Weser. Al museu vam afegir aigua: Per al segon bany la solució havia de ser al 60%. El 1999, al cap de 19 anys, la conservació havia arribat al final.
Ferrallistes de Motorenwerke Bremerhaven van tallar el tanc de conservació en peces manipulables. No es va permetre que cap peça d'acer ni cap gota d'acer fos de les torxes de plasma no caigués sobre la fusta tan preuada. Vam fer servir espàtules i ganivets, brolladors de vapor i bufadors d'aire calent per treure l'excés de PEG. Vam posar noves bieles d'acer al sistema de suport. La Coca de Bremen és un vaixell excepcionalment gran i gairebé conservat del tot de l'època medieval. Té 23,27 metres de llargada, 7,62 d'amplada i 7,02 d'alçada fins al capdamunt de l'argue a la coberta. Té una capacitat de 160 m³.

Foto: DSM