Panoràmica de la ciutat vella des de la banda occidental, a la primeria del segle XX
Arsenal militar marítim
El cens d'indústries i fàbriques del 1911 indicava un augment en el nombre de treballadors de Tàrent, així com una concentració elevada de mecanització. Durant aquests anys, amb la guerra contra Líbia a punt de començar, Tàrent va assistir a la creació d'una sèrie de petits tallers mecànics privats per donar suport a l'arsenal; aquests tallers tenien contractes navals per produir equips d'una manera més barata o més còmoda que dins de l'arsenal.
El primer consorci de cultivadors de musclos es va formar l'any 1906 després d'una revifada general de les activitats d'aqüicultura i pesca. A partir d'aquí es va crear una cooperativa de productors de musclos i ostres i de pescadors.
L'any 1913 els drets de pesca del Mar Piccolo es van arrendar al municipi de Tàrent i es van subarrendar a la cooperativa local de pescadors i treballadors del mar a través d'una subhasta pública.
L'estructura industrial de la ciutat va millorar en gran mesura i va ampliar-se immediatament abans de la guerra, amb l'establiment de les drassanes de Franco Tosi. Aquestes drassanes noves es van situar a la costa nord del Mar Piccolo
Escales cap a Villa Peripato enderrocades i substituïdes l'any 1938
Durant la primera meitat del segle XX van predominar dos fenòmens:
- La industrialització mecànica, completament desvinculada de l'interior i dels suburbis comercials, va evitar qualsevol tipus de desenvolupament rural;
- El benestar de la ciutat va quedar estretament relacionat al de l'arsenal i, per tant, la prosperitat i l'elevada ocupació van caracteritzar els períodes previs a les guerres, mentre que el declivi va ser un símptoma de postguerra.
Les dècades dels cinquanta i els seixanta es van caracteritzar per diversos intents de recuperar-se del declivi de la postguerra. Algunes de les drassanes que havien col•laborat amb l'arsenal van intentar diversificar les activitats (reparació d'equips per al ferrocarril, desballestament de vaixells navals). Mentrestant, van recuperar-se els aiguamolls, característics del panorama rural, i se'n va recobrar la productivitat, i també es van modernitzar les lleis rurals per permetre noves activitats. Un altre signe de canvi va ser un intent, amb poc èxit, d'atraure turistes i fer reviure els recursos marítims.
El Mar Piccolo i els nous molls (al principi de la dècada dels trenta)
Un moment clau del 1960 va ser la construcció d'una planta de ferro i acer, una de les més grans d'Europa, entre el Mar Grande i el Mar Piccolo.
Actualment Tàrent és un port principal per a la importació de primeres matèries i exportació de productes de ferro, així com per a la importació i exportació de petroli per a una nova refineria de Shell.
L'any 1975, Italsider es va convertir en una fàbrica enorme, ocupava més de 15 milions de metres quadrats. Al juny del 1977 es va arribar a un acord per construir instal•lacions al port i un moll multiús, juntament amb un pla per a l'agricultura; aquest acord es va prendre entre diversos organismes socials per fer augmentar la producció.
Després del 1990, a causa de les crisis industrials i les noves prioritats vinculades a la sostenibilitat mediambiental, la qualitat de vida, la recuperació de tradicions, el turisme i el respecte al territori, Tàrent va tornar a prendre consciència que el mar i les activitats marítimes podien ser fonamentals i útils per al seu desenvolupament futur.
L'any 1999, l'establiment d'una terminal de contenidors a l'àrea portuària de Tàrent (Evergreen, una de les primeres societats de logística del món) va conferir un nou paper estratègic al port comercial. Això només és el punt inicial en la conversió de Tàrent en un node real del trànsit mediterrani utilitzant les possibilitats òptimes del transport marítim. El següent pas serà el desenvolupament del transport de passatgers, tant per a distàncies curtes (als ports de Pulla, Calàbria i Sicília) com llargues (Tunísia, Marroc, Algèria).