L'emergència de les grans hisendes va consolidar-se durant el segle XVIII. L'organització productiva del camp, la proliferació dels ravals, la reorganització de l'espai i la renovació artística de la ciutat, on clarament es van invertir els ingressos addicionals derivats del comerç local i la usura, van accentuar un procés que havia començat el segle anterior.
La valoració fiscal del 1746 indicava que el 20% de la població activa era "gent de mar". La resta de població eren pescadors pobres que vivien al barri de Turipenna, el més atapeït de la ciutat, als carrerons estrets de la qual es duien a terme les antigues activitats locals, des de la fabricació tèxtil fins al cultiu de sogues de bis, passant per la fabricació de paranys per a peixos.
Encara que un barri sencer de la població estigués ocupat pescant, el motiu de moltes d'aquestes era la subsistència més que no pas el negoci. De les 700 persones del grup de "gent de mar", només 3 eren propietàries d'un vaixell, 178 eren mariners de vaixells de pesca i 493 eren pescadors genèrics que treballaven al fossar o al canal criant musclos i ostres a les diverses piscifactories propietat de l'arquebisbat, l'església, els convents i la propietat federal. Les piscifactories donaven uns ingressos molt elevats i garantien un bon nivell de producció de bótes d'ostres i musclos, que es dedicaven més a l'exportació que no pas al consum local.
Concretament, el Mar Piccolo estava organitzat en parcel•les denominades "piscarie", que eren més productives que altres àrees del golf gràcies a unes condicions climàtiques i hidrogeològiques concretes.
Tàrent vista des de Chastelet en una impressió inclosa al Sain-Non (1781-1786)
H. Swinburne, Taranto from Mar Piccolo (1770-1780)