La política expansionista de Bonaparte va tornar a destacar la posició estratègica particular del port i la rada de Tàrent. L'ocupació francesa va arribar, amb alts i baixos, fins al 1815. L'aspecte agradable del territori equilibrava la inestabilitat econòmica, mentre que la guerra i la sequera frenaven el comerç i reduïen el cultiu d'olives i la indústria.
La restauració va resultar en la decisió de reduir la ciutat a una plaça pública de segona categoria i limitar les despeses del govern al simple manteniment de les muralles.
L'1 d'abril de 1837, el rei va autoritzar l'expansió de la ciutat fora de les fortificacions, dins d'uns límits especificats. L'any 1857 l'alcalde va insistir a ampliar el poble més enllà del pont; deia que era contradictori tenir una ciutat comercial dins d'una plaça pública tancada.
Entre el 1861 i el 1865, l'obertura del canal de Suez va rellançar la importància nacional i internacional de Tàrent; es va considerar urgent i imprescindible dotar la ciutat d'un port comercial eficient i competitiu, a més d'una gran base naval.
La població era reduïda i estava representada principalment per:
- pescadors, que havien derivat el seu mitjà de subsistència exclusiu del mar i estaven vinculats als bancs marins (on amarraven els vaixells) per necessitats de la feina;
- artesans, les iniciatives de producció dels quals estaven estrictament relacionades amb el centre urbà;
- terratinents, amb un nombre molt limitat, que tenien cases riques dins de la ciutat i que guanyaven diners llogant torres, terres i cases de pagès a les rodalies de Tàrent.
L'any 1882, la cambra va aprovar un projecte de llei del govern per establir un arsenal militar a Tàrent. El 1883 va començar simultàniament la primera fase de la producció de l'arsenal i les obres per a l'excavació d'un canal de navegació entre el Mar Piccolo i el Mar Grande.
Obres per al canal de navegació (1883-89)
L'entusiasme general per les obres en el camp militar van fer que la població oblidés una reducció dràstica de la producció tradicional d'ostres i musclos, tot i els informes de la Cambra de Comerç de Lecce, on es vinculava clarament la contaminació de l'aigua amb el moviment de les naus militars.
El 1887 l'atenció també es concentrava en el pont dels dos mars (el pont llevadís), la síntesi i comunicació entre la Tàrent nova i la vella.
L'arsenal es va inaugurar oficialment el 21 d'agost de 1889.
La ciutat va ser testimoni d'una millora de serveis i estructures comercials, tot i que encara hi havia contradiccions i conflictes entre els pescadors i l'arsenal militar, l'antiga i pobra tradició davant de la nova riquesa industrial imposada pel govern.
Des del punt de vista econòmic, d'una banda, hi havia la inauguració de les drassanes noves; de l'altra, la indústria marítima continuava enfonsant-se lentament.
Es va excloure la indústria marítima del procés d'innovació que va marcar la inversió a la ciutat i es van introduir una sèrie de canvis estructurals, els quals no coincidien sempre amb la vocació natural de Tàrent, tot i la seva afinitat (i el seu potencial) per a la producció d'aliments valuosos.
Vista del pont, obert i tancat